Medalla d'Or

medalla guardons

L’Orfeó Gracienc va rebre la medalla d’or de la ciutat de Barcelona en un acte celebrat al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el 13 de març de 2006. Durant l’acte, compartit amb els Lluïsos de Gràcia que també rebia la medalla, es van poder escoltar diversos parlaments, un dels quals va ser una glossa sobre l’Orfeó Gracienc feta per l’historiador, Sr.Albert Mussons. Aquesta glossa permet conéixer molt bé - i narrat de forma intensa - els objectius i la història de l’Orfeó al llarg dels seus cent anys d’existència, és per això que n’hem volgut reproduir el contingut. L’acte es va cloure amb la interpretació de dues peces a càrrec de les formacions corals joves de les dues entitats.  (Bulletí especial en pdf)

GLOSSA DE L’ORFEÓ GRACIENC

 Excm. Sr. Alcalde

Srs. i sres. Regidors i regidores

Srs. i sres. Consellers i conselleres de Gràcia

Juntes de l’Orfeó Gracienc i dels Lluïsos de Gràcia

Senyores i srs.

  En primer lloc, vull expressar el meu sincer agraïment a la presidenta del consell directiu de l’Orfeó Gracienc, Sra. Josefina Altés, per haver-me encarregat aquesta glossa. Moltes gràcies.

medalla glossa Mussons

A les acaballes del segle XIX, curiosament per la Mercè, un grup d’abrandats catalanistes de la vila de Gràcia, decidíren un any organitzar actes festius al carrer del Cigne. Endomassaren el carrer de dalt a baix amb una gran senyera i, tal  com explica el qui fou president de l’Orfeó Gracienc Josep Rodergas, “per transigir i complaure un esmolet francès que hi residia, es decidí posar-hi també la senyera francesa, però amb exclusió de tota altra”. Aquella festa al carrer del Cigne donà uns guanys de 75 cèntims i els abrandats catalanistes acordaren que la petita quantitat de superàvit fos l’embrió econòmic d’una nova entitat, el “Centre Catalanista Gracienc” al carrer Santa Àgata, 40. I és en la secció coral d’aquell Centre, que dirigia el prestigiós músic Josep Cumellas i Ribó, on es troben els orígens més remots de l’actual Orfeó Gracienc, una entitat que, amb la permanent paraula de la música i la música permanent de la Cultura, ha treballat durant cent anys pel país. I el sentiment de catalanitat d’aquells precurssors del carrer del Cigne ha inspirat tota la vida de l’Orfeó.

  Ben aviat, el mestre Joan Balcells, el fundador, aniria a col.laborar amb Cumellas a la secció coral del Centre Catalanista, secció que, poc temps després, es convertiria ja en Orfeó Gracienc sota la direcció de Balcells. El diumenge 15 de maig de 1904, en una Gràcia que encara no havia paït la seva annexió a Barcelona, l’Orfeó Gracienc oferí el seu primer concert públic a l’aleshores Teatre Modern, posteriorment Coliseum Pompeia, a la vila.

medalla juntes

La catalanitat indiscutible de l’Orfeó Gracienc es posà de manifest, novament, en la celebració de les noces d’argent que, en escaure’s l’any 1929 en plena dictadura de Primo de Rivera, no pogueren celebrar fins al 1932, ja dins l’etapa republicana. I, una vegada més, amb l’entrada dels franquistes a Barcelona el gener de 1939, l’Orfeó hagué de fer veritables i complicats equilibris durant forces anys per mantenir viva la seva activitat i, sobretot, inalterables els seus principis.

  Els cent anys de l’Orfeó Gracienc giren, des del punt de vista musical, a l’entorn de tres grans noms de la tradició coral catalana: el mestre fundador Joan Balcells, que el va dirigir des dels seus inicis fins al final de la guerra civil; el mestre Antoni Pérez i Simó, director des del 1945 fins al 1996 i traspassat recentment; i l’actual responsable, el mestre Poire Vallvé, clara aposta de futur per a una de les masses corals més prestigioses del país. La història musical del Gracienc ens parla, igualment, de grans directors de renom nacional i internacional, que l’han conduït en alguna ocasió. Per damunt de tots Pau Casals, el mestre per excel.lència –amb la seva orquestra i l’Associació Obrera de Concerts--, però també sotsdirectors del cor com Ernest Cervera i Pere Jordà…..o Lamote de Grignon, o Héctor Villa-Lobos, o Polak, Kleiber i Strawinsky. I ens parla del tenor Francesc Viñas, de Conxita Badia, de Mercè Plantada, d’Emili Vendrell…o de les filles del fundador, l’arpista Rosa Balcells i la pianista Ma. Teresa Balcells.

medalla public

Cent anys d’Orfeó Gracienc –des del 1919 a la seu del carrer Astúries, 83—van més enllà de l’oferta musical i s’estenen per altres seccions que li han donat –i li donen—una perspectiva de formació integral de la persona en els valors de l’humanisme, la civilitat, el respecte i la convivència. El Grup Excursionista, fundat el 1912; la secció de Teatre hereva d’aquelles primeres tasques d’Adrià Gual a l’Auditòrium precurssor –el 1913—de la seu d’Astúries; el Grup Sardanista, format l’any 1924; el de Dansa, Rítmica i Plàstica, del 1928; el Grup Fotogràfic; el de Música de Cambra, des del 1947; Art i Cultura, a partir del 1961; Esports, espeleologia, escacs…

  Menció especial mereixen el Teatre que, a partir de la dècada dels 50, hi veié passar homes i dones de l’art de talia com Josep Claramunt, Esteve Polls, Núria Espert, Joan Fontanilles, Julieta Serrano, Rafael Anglada, Elisenda Ribas, Carles Lloret, Lluís Samsó, Enric Guitart, Pau Garsaball, Mario Cabré, Mercè Bruquetas, i tants altres. I l’Esbart Dansaire, que arribà a l’Orfeó l’any 1949 –ja existia des del 42 com a Esbart Barcelona—i del que en destaca la brillant trajectòria del coreògraf Lluís Trullàs, que hi desenvolupà una gran tasca en les dècades dels 50 i 60.

  L’Orfeó Gracienc –avui sota la fórmula jurídica de Fundació i integrada en aquest grup d’esperança associativa gracienca que és el G-6, del qual en forma part també l’altre entitat homenatjada aquest vespre, els Lluïsos (FELICITATS, LLUÏSOS ¡¡¡)—continua la tasca coral que inspirà el seu naixement. A més del cor que dirigeix Poiré Vallvé, hi ha l’infantil Coloraines, el Grup Juvenil i els Antics Cantaires. Tots ells, al costat de l’Escola de Música, fundada el 1979 pel mestre Pérez i Simó.

medalla joves

L’Orfeó continua treballant amb valentia, capacitat de renovació, imaginació i autocrítica, elements tots ells imprescindibles per tal que una entitat centenària, sense renunciar a cap dels seus objectius fundacionals i brandant-los amb un més que legítim orgull, aculli en el seu sí la generositat crítica de les noves generacions.

  Generacions hereves –i acabo—d’homes com l’intel.lectual gracienc i universalista Josep Ma. de Sucre –que es confessava un “adorador” de Gràcia-- i que l’any 1932 escrivia: “M’agrada –perquè negar-ho ?—d’acudir a l’Orfeó Gracienc, perquè sempre hi he trobat, i més com més, m’hi he pogut endur per l’agradosa condició de ciutadà desconegut, la fe en un ideal, l’arrel d’unes formals realitzacions artístiques i un pur anhel d’ennobliment dels costums”.

  Parlava al començament de la catalanitat de l’Orfeó. Una mostra més: en un dels darrers números de la publicació oficial de l’entitat,de nom Revista, abans d’acabar la guerra, el maig del 1938, el mestre Pere Jordà s’adreçava “als combatents de l’Orfeó Gracienc” i acabava el seu manifest amb uns “Visca la República” i “Visca Catalunya”. Tot i que altres articles en aquell mateix número portaven títols ben significatius: “Als qui lluiten i als qui ja no lluiten” o “Amic, germà que lluites”.

medalla joves2

Encara ens cal lluitar, sortosament ara amb les armes de la Cultura. I entitats com l’Orfeó Gracienc en teniu moltes a les vostres mans. Seguiu emprant-les, Josefina, Sr. Miñana, amb la intel.ligència i generositat que us caracteritza ¡¡¡

  Moltes gràcies

  Albert Musons

  13 de març de 2006. Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona